La pandèmia del coronavirus ha exposat les contradiccions del sistema, provocant una profunda crisi econòmica d’escala semblant al crack del 1930. No hi haurà recuperació una vegada acabi el confinament, sinó que una prolongada depressió.
[Source]
El món s’ha transformat dràsticament degut a la pandèmia de coronavirus. El sistema de mercat s’està desfent. Les lleis del capitalisme s’han trencat. Amb la producció paralitzada, l’oferta s’ha esfondrat. Però amb la gent tancada a l’interior, també ho ha fet la demanda. La “mà invisible” no sap per quin camí apuntar.
Per primera vegada a la història, els preus del petroli han baixat a nivells negatius. Els tipus d’interès (ja en nivells molt baixos) ara també se situen per sota de zero en moltes economies, en termes reals. I la frontera entre la política monetària i la política fiscal s’ha dissolt, amb els bancs i els governs centrals units per mantenir l’edifici que s’esfondra del capitalisme.
Els que abans predicaven sobre l’eficiència del mercat lliure demanen ara les mesures més extremes i la intervenció de l’estat per salvar el capitalisme. Segons la revista conservadora The Spectator, la crisi del covid-19 està “convertint els conservadors en socialistes”.
La classe dirigent està bombant milers de milions a l’economia global. Les grans empreses en fallida demanen rescats. I idees com “llançar diners des d’un helicòpter”, abans rebutjada i menyspreada, ara s’està considerant obertament pels estrategues més seriosos del capital.
Però fins i tot això no és suficient. L’economia està en caiguda lliure, caient més ràpid i més profundament que durant el 2008. L’atur està augmentant, amb més de 30 milions (oficialment fins ara) només als EUA, la majoria dels quals com a conseqüència de la crisi sanitaria. Les comparacions amb la Gran Depressió no són una exageració. Si de cas, en són una subestimació.
Al cap i a la fi, avui en dia la població mundial i la classe treballadora són molt més grans que en els anys trenta. I, a més a més, l’economia mundial està més integrada que mai. En definitiva, al que ens estem enfrontant avui, a diferència de la crisi anterior, és una veritable crisi global del capitalisme.
L’esperança brilla eterna
Tanmateix, l ‘esperança continua latent vivament dins el cor dels capitalistes. “Segurament es tracta només d’un enfonsament temporal”, suggereixen el senyor Moneybags. D’aquí les projeccions optimistes d’una recuperació en forma de V: una forta caiguda de l’activitat econòmica durant el bloqueig, seguida d’un vigorós rebot després.
No hi ha cap mena de dubte sobre la primera part d’aquesta predicció. El PIB nord-americà ja es preveu que es contractarà al voltant d’un terç al segon trimestre d’aquest any; i més d’un 5% per al conjunt del 2020. S’han fet estimacions similars per a l’economia del Regne Unit i per a Europa també.
La segona meitat d’aquesta equació no és tan certa, però. Al cap i a la fi, hi ha moltes altres lletres de l’alfabet a l’hora de descriure les corbes del capitalisme. Alguns han parlat d’una “forma en U”, amb una caiguda llarga i una eventual pujada. Uns altres han llançat la lletra W, que representa una recessió de dos cops: una possibilitat diferent si hi ha una segona onada del virus. Una “L”, que representa una nova depressió, també ha estat esmentada. Alguns fins i tot han advertit d’una “I”: un col·lapse directe i sense fi!
Quins d’aquests, si algun d’aquests, és l’escenari més probable? I en què es basa l’atractiu pronòstic “en forma de V” dels capitalistes?
Aquesta previsió de recuperació ràpida es basa en la mateixa hipòtesi idealista que sempre ha motivat els apologistes del capitalisme: l’omnipotència del mercat i la seva fe inigualable en ell. A això se suma la creença que les mesures de distanciament social actuals són només una fase transitòria. Sí, potser estem en caiguda lliure ara mateix, segons diuen els capitalistes més sanguinaris. Però la malaltia aviat estarà sota control i es tornarà la “normalitat”. Aleshores, l’economia es tornarà a obrir, com un animal sorgit de la hibernació, ple de zel, i la l’enriquiment pot tornar a començar.
De fet, les veus més llibertàries fins i tot s’han alegrat per la crisi del Covid-19 per haver provocat un esclat de “destrucció creativa” al estil Schumpetarian. Aquesta és clarament la posició que impulsa el president Trump als Estats Units, que ha afirmat que “la cura no pot ser pitjor que la malaltia”. I la mateixa línia està sent colpejada per una ala del Partit Conservador a Gran Bretanya, que representa els interessos de les grans empreses, que no tenen cap problema en posar els beneficis per sobre de la vida.
Contagi econòmic
La realitat, però, és que l’economia mundial no repuntarà màgicament. La pandèmia deixarà una cicatriu permanent. Quan el capitalisme s’esfondra, no acaba de tocar el botó de pausa. Més aviat, les indústries parades i molts treballadors que han patit un ERTE, de manera “temporal”, no tornaran a operar.
Igual que el propi coronavirus, “la dificultat econòmica és també contagiosa”, escriu l’economista Tim Harford al Financial Times. I “el cost econòmic dels bloqueigs també creix de forma exponencial”. “El tancament d’un dia és poc més que un dia festiu”, continua Harford. “El bloqueig de dues setmanes amenaça els que ja es troben en una situació precària. El bloqueig de tres mesos pot causar danys generalitzats que tinguin una durada d’anys ”.
Hi ha poca evidència que indiqui que la demanda acumulada esclatarà a la superfície un cop s’aixequi el confinament. El turisme, les botigues i l’entreteniment potser mai tornin a ser iguals. Al voltant del 60-70% de les persones, per exemple, han afirmat que és poc probable que reservin vacances pel 2021, a causa tant de problemes econòmics com de salut. Només un 20% creu que anirà a les botigues immediatament una vegada obrin de nou.
Pel que fa a les companyies aèries, s’estan dirigint als governs per a ser rescatats, posant en dubte el futur de tota la indústria de l’aviació. Una situació semblant passa amb el sector del petroli, sobretot a Amèrica, on els inversors han invertit milers de milions en la producció de petroli. Tanmateix, ara, amb la demanda i els preus en caiguda lliure, les companyies petroleres nord-americanes s’enfronten a una amenaça existencial.
El mateix passa amb els fabricants de vehicles mundials, molts dels quals ja lluitaven per la seva supervivència abans del brot de coronavirus. Empreses com Fiat Chrysler entrarà en bancarrota després de només tres mesos d’aturada. A d’altres, com Ford i Renault, només els hi falten alguns mesos. I no és pot oblidar que a totes aquestes indústries no només hi treballen milions directament, sinó que també ofereixen negoci per a una àmplia xarxa de proveïdors.
Al mateix temps, un exèrcit de negocis “zombis” s’han mantingut vius gràcies a una línia de vida permanent de crèdit barat en els darrers anys. Aquesta nova baixada podria enterrar-los finalment. Els bancs ja s’estan preparant pel consegüent contagi dels impagaments que es produiran. I les bombolles estan esclatant a tot arreu, ja que els inversors es retiren de les empreses més arriscades per buscar refugi segur en els diners reals.
Crisi orgànica
El capitalisme no és un yo-yo. L’economia no pot simplement desplomar-se i després tornar a pujar. Hi ha moments que es produeixen aquestes recessions, que representen la respiració rítmica del “cicle empresarial” capitalista. Però aquesta crisi, que es produeix en després de la profunda caiguda del 2008, clarament no és una d’aquestes recessions.
Més aviat, ens trobem en una època de decadència capitalista, davant d’una crisi orgànica del capitalisme, una en què el sistema es troba en una espiral descendent, on la caiguda de l’ocupació comporta una caiguda de la demanda, que al seu torn comporta una caiguda de la inversió i, per tant, una caiguda posterior de l’ocupació, etcètera.
A més, a diferència de la caiguda del 2008-09, la crisi actual és realment global. En aquell moment, tal com explica Martin Wolf amb claredat al Financial Times, la Xina va poder enregistrar nivells de creixement rècords mitjançant un enorme programa de despeses keynesianes. Al seu torn, això va impulsar les economies dels principals exportadors de matèries primeres, com ara el Brasil i Sud-àfrica, i també dels productors de petroli.
Però ara, com a resultat, la Xina s’està ofegant de deutes. Com els seus homòlegs d’arreu, els líders de Pequín s’han quedat sense munició per combatre aquesta crisi. I fins i tot amb la quarantena acabada (de moment), l’economia xinesa encara s’enfronta a un camí pedregós per davant. Al cap i a la fi, amb la resta del món en tancament, qui comprarà les exportacions xineses?
El mateix problema afronta tots els altres països però a la inversa. Encara que continuïn els negocis, com poden Amèrica o Alemanya esperar recuperar-se si no troben un altre mercat per als seus productes?
Veiem com sota el capitalisme, el destí de cada país està lligat a tots els altres. Tal com va dir correctament el pare fundador nord-americà Benjamin Franklin: tots hem de penjar junts o, amb tota seguretat, tots penjarem per separat.
La caiguda actual, doncs, no és un simple episodi efímer. Més aviat, representa un punt d’inflexió fonamental en la història mundial: en el desenvolupament i la decadència del capitalisme. Aquesta veritat, si encara no ho ha fet, aviat es gravarà en els cervells de fins i tot els capitalistes més tossuts. I és una realitat revolucionària que nosaltres, els marxistes, també hem de reconèixer plenament.
Inflació, deflació o caos?
En els seus esforços per salvar el sistema, la classe capitalista està llançant dècades –no, segles– d’ortodòxia de lliure mercat. La intervenció estatal està a l’ordre del dia. A tot el món, els governs s’estan convertint en els “prestadors, els prestataris i els consumidors d’últim recurs”, protegint els bancs i les grans empreses i impulsant tota l’economia. Una vegada més, sembla que “ara tots som keynesians”.
El deute públic està en creixen com una bombolla. El FMI preveu que el total dels deutes públics augmentarà en 6 bilions de dòlars aquest any als països capitalistes avançats, un augment del 105% del PIB al 122%.
Però moments desesperats demanen mesures desesperades. D’altres proposen idees que fa només uns mesos s’haurien considerat anatema. Entre aquests, hi ha el suggeriment que el deute públic podria ser finançat directament pels bancs centrals.
Normalment, el deute nacional es ven al mercat en forma de bons; i els governs han de trobar creditors disposats a comprar. Però, en aquests moments de necessitat, estan disposats a deixar de banda els intermediaris i aconseguir que la Fed, el Banc d’Anglaterra, etc. adquireixin els bons del govern. Com es pot finançar això? En poques paraules: imprimint diners.
Aquesta idea ha posat sobre la taula l’amenaça de la inflació. Al cap i a la fi, la pròpia burgesia mai perd una ocasió per apuntar el dit cap a Veneçuela, on els intents de finançar la despesa pública mitjançant la creació de diners nous han provocat una hiperinflació desenfrenada.
És cert que, mentre que tots els altres factors siguin iguals, la injecció massiva d’efectiu a l’economia hauria de provocar inflació. Tal com va explicar Marx, els diners són en definitiva una representació del valor: el valor de les mercaderies en circulació. Si hi ha més diners perseguint la mateixa quantitat de béns (o menys), hi haurà un augment generalitzat dels preus, és a dir, la inflació.
Però, en aquest moment, com s’ha subratllat anteriorment, tots els altres factors no són iguals. Forces de contrapès estan en joc, sobretot, l’enorme descens de la demanda que s’ha produït a causa del bloqueig global. L’oferta pot restringir-se, però la demanda baixa encara més ràpidament. Això actua com una pressió a la baixa massiva sobre els preus. El preu negatiu del petroli és l’expressió més acusada d’això. Però, a excepció d’alguns béns vitals (com l’alimentació), els preus estan baixant en general, ja que el mercat s’encongeix i la competència s’intensifica.
Es preveu que tot tipus d’indústries col·lapsin. L’atur massiu accelerarà la carrera cap a la baixa en termes de salaris i condicions. Ja s’està configurant una espiral descendent depressiva. Molts dels representants més intel·ligents de la classe capitalista tenen molta més por de la deflació a llarg termini que de la inflació.
També és important recordar que avui en dia l’oferta de diners no és determinada predominantment pels bancs centrals. Aquests només s’encarreguen d’establir el subministrament “base”. La gran quantitat de diners de l’economia es produeix en realitat en forma de crèdit, creat pels bancs privats com a resposta a les demandes de préstecs i hipoteques de les empreses i les famílies.
Però amb la caiguda de la “demanda efectiva” (en forma d’inversió i consum), la demanda de crèdit també disminueix ràpidament. És a dir, els diners públics creats pels bancs centrals són un intent inútil de superar el col·lapse dels diners privats creats pel sistema bancari.
Sobreproducció
L’expansió quantitativa (EQ) implica un procés similar a la compra de bons recentment proposada pels bancs centrals. Però, en comptes de que els bancs centrals comprin bons governamentals directament, sota l’EQ creen diners per comprar aquests actius als bancs, alliberant així el capital que es podria utilitzar per prestar a empreses de l’economia real.
O així va la teoria. En realitat, aquest efectiu d’EQ addicional no ha entrat mai a l’economia real. És així com s’explica, en general, la manca d’inflació a tot el món durant l’última dècada.
En lloc d’això, els bancs han anat acumulant aquests diners addicionals, utilitzant-los merament per augmentar els seus beneficis. I sense vies rendibles per a la inversió en cap lloc, s’han anat inflant bombolles d’actius i es inflant els mercats borsaris, amb l’especulació i la recompra d’accions. Aquest experiment fallit només es mostra, com diu la vella dita: pots portar un cavall a l’aigua, però no el pots obligar a beure. Els governs (a través dels bancs centrals) poden imprimir tots els diners del món, però no poden obligar els capitalistes a invertir-los.
El capitalisme és un sistema de producció per obtenir beneficis. Els capitalistes només invertiran si és rendible fer-ho. I des de fa més d’una dècada, l’economia mundial s’ha caracteritzat principalment per una saturació de productes bàsics, de reserves d’efectiu corporatives ocioses i per “l’excés de capacitat”. És a dir, la inversió empresarial es troba a nivells històricament baixos, no per falta de diners (“liquiditat”), sinó per la crisi de sobreproducció del sistema capitalista. I lluny de fer desaparèixer això, la pandèmia farà que aquestes tensions existents s’agreugin.
No obstant això, a mesura que el bloqueig es redueix, el perill d’inflació en certes zones podria alçar el cap. Ara mateix, amb les botigues tancades i la indústria suspesa, els diners que s’estan llançant a l’economia no tenen on anar. S’estalviarà molt per al futur quan es reobrin les empreses. Això podria provocar un augment de la despesa més endavant.
Però amb la producció reiniciant l’activitat de manera esporàdica i desigual, amb les cadenes de subministrament mundials trencades i la possible aparició del proteccionisme, aquesta demanda augmentada podria produir-se contra un mur de subministrament restringit. Alguns sectors podrien patir inflació.
De la mateixa manera, si governs arreu persegueixen finançament amb dèficit i polítiques expansionistes indefinidament, també això acabarà conduint a la inflació i, fins i tot, a la hiperinflació, ja que la demanda artificialment ampliada xoca amb els límits de les forces productives del capitalisme.
És impossible dir exactament com es desenvoluparà l’economia a la pràctica. La teoria econòmica marxista no és una bola de cristall, sinó una anàlisi dialèctica i materialista del sistema dinàmic, complex i contradictori que és el capitalisme.
El que podem dir amb certesa és que ràpidament s’evaporaran tots els vestigis d’estabilitat. La volatilitat i la turbulència són la “nova normalitat” quan es tracta de l’economia mundial. Pujades inflacionàries s’afegiran sobre una imatge general de depressió i deflació. La característica primordial serà el caos capitalista.
Sense dinar gratuït
Si bé en aquests moments els hi sembla necessari bombar diners per fer front a la crisi durant el termini immediat, els capitalistes més seriosos també saben que el dinar gratuït no existeix. Els deutes públics acumulats s’hauran de pagar en un futur no tan llunyà i amb interessos. Algú haurà de pagar per aquesta crisi.
En un editorial recent, The Economist exposa les opcions que tenen davant els governs altament endeutats a tot el món. En resum, conclou la revista liberal, els deutes s’hauran d’afrontar d’una de tres maneres: mitjançant impostos; mitjançant inflació; o per impagament.
En aquest context, es cita l’exemple de la Segona Guerra Mundial, quan Gran Bretanya va sorgir amb un deute nacional equivalent a més del 270% del PIB. En aquell moment, es va utilitzar una combinació de polítiques inflacionistes i un augment dels impostos per disminuir el deute fins a menys del 50% del PIB. Un creixement sense precedents també va contribuir a la reducció de la càrrega del deute respecte a la dimensió de l’economia global. L’article del The Economist proposa desplegar un arsenal econòmic semblant per a les condicions actuals. Però, com fan sempre els liberals, els autors de la revista eviten la qüestió política fonamental d’aquesta política: Qui paga?
Cap dels tres puntes d’atac suggerides és “neutral”. Al cap i a la fi, hi ha una pregunta de classe a respondre. Els impostos, per exemple, no són números abstractes. Han de recaure sobre la classe capitalista o la classe treballadora. Però l’anterior frena la inversió empresarial; aquesta última redueix el consum.
El mateix passa amb els impagaments. Al cap i a la fi, qui és el propietari del deute? Un vegada més, o són els capitalistes qui compren deute del govern com a part d’una cistella d’inversions, o es tracta de treballadors, en forma de pensions i altres estalvis de tota la vida. De manera semblant amb la inflació, que segons la pròpia admissió de l’article, “contribuiria a la redistribució arbitrària de la riquesa en desavantatge dels pobres”.
Al mateix temps, cal destacar que les perspectives econòmiques posteriors a la pandèmia no són de creixement. No es repetirà l’auge de la postguerra, sorgit d’una concatenació sense precedents de factors que avui no es repetiran. De fet, els deutes públics i privats ja es trobaven a nivells avançats abans de la crisi del covid-19. A mesura que les llars, les empreses i els governs paguen aquests deutes acumulats del passat, la demanda es veu minvada.
Al seu torn, com s’ha comentat anteriorment, la demanda deprimida fa caure els preus, factor potencial per a la deflació. I la disminució de la demanda del consumidor també significa un creixement anèmic (si n’hi ha). Tot això actua per augmentar el valor real i la càrrega del deute.
Lluita de classes
Aquesta agitació violenta de l’economia es combinarà amb un tsunami d’atacs a la classe treballadora. És probable que augmenti l’automatització com a conseqüència de la pandèmia, per exemple, ja que les empreses buscaran reduir la seva dependència en els treballadors, creant ansietats en la “carrera contra la màquina”.
I la competència internacional entre els treballadors s’intensificarà, ja que el mercat laboral global s’expandeix a causa d’un augment del treball remot, la videoconferència i altres noves tecnologies de comunicació del lloc de treball.
Mentrestant, sense una pujada salarial equivalent, els treballadors patiran un descens real dels seus salaris com a conseqüència de qualsevol inflació. Això provocaria una onada de vagues i lluites industrials, ja que els treballadors buscaran recuperar el que han perdut.
La intensificació de la lluita de classes és la perspectiva que falta a les vagues valoracions dels comentaristes liberals. Tot i que fins i tot els periodistes del The Economist es veuen obligats a concloure que: “D’una manera o altra, les factures s’hauran de pagar. Quan arribi aquest moment, potser no hi ha una manera indolora de resoldre-les ”.
En última instància, la societat es divideix fonamentalment en classes. La classe capitalista o la classe treballadora hauran de pagar per aquesta crisi. I el resultat final no serà determinat per equacions econòmiques ni models de pensament, sinó per una batalla de forces vives. Us cridem a unir-vos a aquesta batalla, del costat dels treballadors i de la joventut, per lluitar per un futur socialista.